L’any 1943 Leo Kanner va descriure per primera vegada el que seria conegut després com el diagnòstic d’Autisme, ara TEA. Poc temps més tard el psiquiatre Hans Asperger descriu des de Viena a un grup de nens amb intel·ligència i llenguatge peculiars i amb la comunicació i relacions socials deteriorades. Descriuria la Síndrome d’Asperger.

Després d’aquest metge, que la història relaciona amb el nazisme alemany, s’ha parlat molt, s’han desenvolupat teories sovint enfrontades, partint d’hipòtesis contraposades, psicòlegs conductistes, psicoanalistes, neuròlegs, pediatres, educadors... Totes les corrents parlen d’una causa etiològica, des de la teoria de Les Mares Geladores (Bettelheim), la Hipòtesi Dopaminèrgica, la Teoria de la Ment... i moltes altres desenvolupades fins l’actualitat. Els professionals que hi treballen coincideixen en la possibilitat de que les causes siguin moltes i no una sola, i tothom està d’acord en que es trigarà encara molt temps en poder consensuar una sola idea sobre la causa o l’origen de l’Autisme.

Totes les teories descriuen la mateixa simptomatologia: dificultats per la comunicació i la interacció social, interessos restrictius, patrons de conducta repetitius, cap o poc accés a la funció simbòlica, els moviments estranys, l’ ús i comprensió del llenguatge gairebé literals, les dificultats amb les metàfores i com no els agrada el contacte físic.

Son símptomes que no casen amb el TGD (Trastorn Generalitzat del Desenvolupament) ni tampoc amb altres trastorns mentals com la esquizofrènia o fins i tot amb els criteris del dèficit intel·lectual. Es clar que son diferents, que no casen amb els diagnòstics d’aquestes malalties. Però potser és més bonic simplement pensar que formen part de la diversitat humana com ho són les persones amb Síndrome de Down, o com ho som cadascun de nosaltres.

Ens agrada aquesta mirada, observar el treball terapèutic des d’aquest punt de vista, establir una relació d’ajuda per treballar les dificultats que estan descrites, i pensar que potser es senten perduts en un laberint que no entenen, i no volen o no saben buscar la sortida.

Treballem, i de vegades ens deixen acompanyar-los un tros en aquest laberint, d’altres ens permeten caminar junts en un entorn terapèutic. Sovint podem fer que se sentin millor i desenvolupin habilitats amagades. Fins i tot sentim que ens estimen, qui diu que no saben estimar? I fan que nosaltres també els estimem perquè es mostren tal com son, son clars, no ens diran mai una mentida, no faran mai una estratègia per fer mal. De vegades són millor que nosaltres.

I sovint, quan ens permeten accedir al seu espai personal, quan no se senten envaïts per nosaltres, quan ens donen permís, i ens permeten fer-los pessigolles, aleshores riuen, riuen molt i els agrada... com gairebé a tots nosaltres.